Bé, penso que ja toca escriure un article en català. Com que ja n’havia fet un en gallec, em semblava que calia fer-ne un en català també. Se m’ha complicat una miqueta, però. Tot i que m’encanta la llengua, i miro d’aprendre’n tot el que pugui, per tal de no cometre cap falta, continuo sense trobar-me gaire còmode a l’hora de parlar o escriure en català. Suposo que hi deu haver molts catalanoparlants que no cuiden pas la llengua i que per això, no caldria que m’hi capfiqui tant, però jo sóc així. A mi, les llengües, m’agrada parlar-les bé. I si veig que encara no he assolit el nivell que m’agradaria tindre, prefereixo no parlar-les. Però bé, som-hi! Ja n’hi ha prou d’excuses.

Hagués pogut escriure de molts temes: de com estimo Catalunya, de les meves dificultats a l’hora d’acostar-me a la llengua,  del meu amor per Barcelona, d’en Pujol, del cas Palau, de la crisi, fins i tot de les calçotades. Però com que jo sóc jo, n’he triat un de força polèmic. Un dels més polèmics que hi podem trobar, a Catalunya i a tot Espanya: el procés independentista. Que hi ha temes menys comprometedors? Oi, i tant!

Jo mai no he estat independentista i suposo que mai no ho seré. Vinc d’una família on l’unionisme és molt present, i a més a més també he tingut algunes experiències amb persones independentistes que no m’han agradat gens. El problema que tinc amb l’independentisme és aquell nacionalisme català, diguem-ne, essencialista i historicista. Que si Catalunya va ser colonitzada per Espanya, que si els catalans som així i els espanyols aixà, que si Espanya sempre ens ha saquejat, etc. A mi tant em fa que la gent vulgui canviar la història, s’inventi Confederacions Catalano-Aragoneses, que Colom era català, etc. Tant se me’n fot. El que m’importa és aquell odi que hi ha dins certs sectors a tot ço que consideren “espanyol”. Aquest nacionalisme viu d’aquell odi entre “nosaltres, els bons” i “ells, els roïns”, se’n nodreix fins a la sacietat. I no ens cal. El que sí que els cal a aquestes persones, són unes classes d’història i unes lliçons d’humilitat. Quan parlo de nacionalisme historicista no només em refereixo al catalanisme polític dels segles XIX i principis del XX (personatges com els germans Badia o en Josep Dencàs). No, em refereixo a aquell catalanisme defensat per CiU i a vegades per ERC. Un nacionalisme català sovint exclusiu, xenòfob, hipòcrita i esquerp. Un nacionalisme que busca la separació amb raons pseudohistòriques, racials/ etnològiques i culturals, i que molt sovint va fer servir clixés i estereotips repugnants per marcar la diferència amb “els espanyols”. Suposo que és per això que mai no m’hi he pogut identificar. Com a persona nascuda i escolaritzada a Alemanya, amb la consciència històrica que això implica, qualsevol nacionalisme em fa molt de fàstic. Qualsevol! Tant el nacionalisme espanyol ranci de la dreta, com el nacionalisme català disfressat de progre de certa dreta catalana. Amics, els nacionalismes mai no són bons, vinguin d’on vinguin. Perquè comences per identificar-te amb un grup, celebrant tot allò que us uneix, i a poc a poc comences a crear un sentiment de pertinença i acabes sobreposant-te als altres. També vull dir, però, que entenc el perquè dels nacionalismes perifèrics a Espanya. Davant un estat tan centralitzat, tan castellanitzat, és normal que sorgeixin moviments amb la intenció de frenar la dissolució de les cultures no-castellanes. I dic no-castellanes perquè per a mi, almenys, castellà i espanyol no són el mateix.

Jo, amb totes les dificultats identitàries que pot tenir algú que s’hagi criat entre vàries cultures, sempre m’he considerat tant espanyol com català (i hamburguès). Per què? Perquè ni espanyol ni català aconsegueixen expressar el que jo sento. Si dic que només sóc espanyol, em manca quelcom. Em cal recalcar que sóc català, sí espanyol també, però català. I si dic que només sóc català, em passa el mateix. Com que la paraula queda buida. No explica tot el que sóc, tot el que sento meu. M’emociono tant en sentir la gaita gallega, una bulería cantada amb ímpetu o el so agut del txistu basc, com en veure un castell carregat acompanyat pel so de les gralles o en escoltar en Lluis Llac, el Boig per tu, en Peret, l’himne del Barça o fins i tot Els Segadors. Per què m’hauria de limitar? Sé que molts catalans han perdut l’esperança que Espanya esdevingui un estat que assumeixi plenament la seva plurinacionalitat. I això és una llàstima. Jo però, no l’he perduda pas (nota: des de l’1-O ja no n’estic tant segur). Per a mi, Espanya és una nació de nacions; potser fa uns anys no ho veia tan clar, però amb els anys me n’he adonat. El problema és que aquest país ha estat massa centralitzat, massa castellanitzat. Ser espanyol s’identifica amb ser castellà, i això no hauria de ser així. Per què? Catalunya i els catalans des de bon principi vàren lluitar per una Espanya lliure, oberta i descentralitzada, que respectés les singularitats nacionals de cadascun dels poble que la constitueixen. Sempre hi ha hagut molta solidaritat amb els altres pobles d’Espanya: només cal recordar les declaracions d’independència del passat. Tant en Francesc Macià com en Lluís Companys vàren proclamar la república catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica/ República Federal Espanyola. Llavors, per què considerem que un madrileny, un manxec, un andalús o un murcià té més dret que naltros a sentir-se espanyol? Perquè realment som naltros els que no ens hi volem sentir, perquè identifiquem espanyol amb castellà, i òbviament, els catalans no som pas castellans. Ni andalusos, ni gallecs, ni bascs. Però bé, no m’hi vull ficar més al tema, perquè també és veritat que això de les identitats i dels sentiments no és pas racional i és una cosa força personal.

Tot i que hi romanen independentistes, que continuen amb aquell nacionalisme del que parlava abans (avui dia defensat més aviat pel MIC o el FNC que no pas per JuntsxCat), hi ha hagut un canvi important els darrers anys. Encara recordo un text que ens va fer llegir la nostra professora de català a la universitat. “Quan érem quatre gats”, es deia. Odiava que ens hi fiqués política, a les classes de llengua…però no en vull parlar ara, d’això. I sí que és veritat que fa no gaire temps, els independentistes eren quatre gats. Ni CiU era independentista. Què va passar perquè de sobte sortissin milions de persones als carrers per reclamar la independència? Suposo que cadascú en té una opinió, i jo en tinc la meva. Per a mi, intentar explicar-ho només amb la resolució dictada pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, em sembla insuficient. Sí, l’actuació del PP i del TC va ser vergonyosa, i suposo que no cap al cap de ningú que un tribunal – que des de feia tres anys no havia dictat cap sentència – amb diversos membres amb el mandat exhaurit, decideixi el futur dels catalans. Ara, aquest Estatut només va ser aprovat pel 36% dels catalans, és a dir 1,9 milions de persones sobre un cens de 5,3 milions (amb només un 49% de participació). I dubto que només hagin estat aquestes persones, les que van sortir al carrer el 2010. Evidentment, el detonant va ser això, però hi ha d’haver quelcom més. L‘Òmnium Cultural va aconseguir mobilitzar moltíssima gent. De l‘Òmnium, però, no en vull opinar gaire, perquè no em sembla aigua clara una organització que es diu „cultural“, però que fa política. Però també és veritat que aconseguir que 1,5 milions de persones s’aixequin del sofà per sortir al carrer i reivindicar no és gens fàcil, i crec que ens ha sorprès a tothom. Ara bé, dir que va ser una mobilització “espontània” per part de la societat civil, em sembla erroni. Hi ha hagut molt de treball – més o menys amagat – per part de diverses organitzacions.

Jo, personalment, crec que si Espanya no estigués en crisi, el moviment independentista no hauria crescut tantíssim. No em refereixo només a la crisi econòmica, que de segur també hi va tenir un paper important. No, parlo de la crisi política. Teníem i tenim una elit política desastrosa, amb manca d’intel·lecte i corrupta fins el moll de l’os. Al govern central un PP més ranci i feixista que no mai, un PSOE passiu i partícip de les bestieses peperes, i a la Generalitat una CiU (que ja no „hi és“), que s’ha vista submergida en escàndols de corrupció i blanqueig de capitals (el 3%, el cas Pretoria, el cas Clotilde, el cas Pujol, el cas Millet, etc.) i que estava perdent tota la credibilitat. En veure el podrimener, va fer un gir de 180 graus en la seva actitud envers l’independentisme. Si això ja em semblava estrany, no diré què vaig pensar en assabentar-me de Junts pel Sí, aquella unió d’un partit d’esquerres i un de dretes amb l’únic objectiu de guanyar unes eleccions plebiscitàries. Perquè era només per això, de fer política real per la gent no n’havien parlat mai. I què va passar? Les eleccions plebiscitàries les van perdre. Que sí, que després van dir que no eren pas plebiscitàries i que no havien perdut. Són polítics, hi estem acostumats. Això no obstant, tot aquest procés em sembla massa hipòcrita. No la gent que hi participa, ans els polítics i els dirigents ocults. Penso que s’està jugant amb la il·lusió de la gent. Perquè no hi ha cap dubte que aquest projecte ha il·lusionat a moltíssima gent. Gent que vol la independència des de fa dècades. Gent que s’ha fet independentista per desil·lusió, perquè veu que amb l’actual govern central no s’arribarà enlloc. Gent desil·lusionada amb Espanya, tant amb el govern com amb els mitjans de comunicació madrilenys i “l’opinió pública”, que no fan més que menysprear Catalunya i els catalans. Gent cansada de lluitar pel federalisme perquè veu que Madrid només hi posa traves. Però el Dret a decidir també ha il·lusionat a molta altra gent. Gent desil·lusionada amb el sistema. Un sistema que és el mateix a Espanya i a Alemanya, i que a una Catalunya independent segurament no seria pas diferent. Un sistema que ens cal abatre, i que s’ha fet insuportable amb l’esclatada de la crisi. Penso que molta d’aquesta gent, que també l’hem vista durant les manifestacions del 15-M, s’ha acostat al procés perquè n’espera un canvi. Espera que creant un nou estat, també es pugui crear un nou sistema, més just per a tothom. I també hi ha gent que lluita pel dret a decidir, sense ser independentista. Perquè defensa el dret de la gent a decidir, perquè creu que per exercir la democràcia ens cal més que unes eleccions cada quatre anys. I em sap greu per totes aquestes persones, però crec que s’està jugant amb llur il·lusió, és més, n’estic convençut.

Jo estic a favor de la consulta. Com a persona que defensa la participació ciutadana, haig d’estar-hi a favor. I com jo, n’hi ha molts que volen que es faci la consulta. No per votar que sí a la independència, sinó per dir-hi que no. Ara, crec que la consulta deuria d’oferir opcions reals. No serveix de res preguntar només per la independència, cal ser més seriosos i oferir també una opció per aquella gent que, tot i que no vol la separació, busca un altre encaix dins Espanya. En preguntar només “Independència sí o no” s’estan deixant fora un munt de matisos que potser ens calen fer visibles per obtenir una imatge vertadera de la realitat catalana. I a partir dels resultats d’aquesta consulta, els polítics han de trobar solucions. Sé ben bé que no serà gens fàcil, sobretot amb aquest PP al govern, que més aviat sembla ser una “fàbrica d’independentistes” que no pas un partit polític interessat a trobar-hi una solució. Però, hi ha una altra possibilitat? Jo crec que no. O és que algú mai ens ha explicat com seria una Catalunya independent? Què es faria amb els corruptes? Seriem fora o dins de la Unió Europea? Quina moneda faríem servir? Quin tipus de sistema econòmic tindríem? Seríem a l’OTAN? Tindríem un exèrcit propi? Com es pagarien les pensions, l’atur etc., sabent que els diners són a Madrid? La Val d’Aran quedaria fora d’aquesta Catalunya, o els aranesos farien una consulta pròpia? Catalunya esdevindria un estat descentralitzat/ federal? Com es recaptarien els impostos? Amb un concert econòmic per a cada vegueria? O com fan ara a Espanya? Com seria el nou sistema educatiu? Continuaria fixant-se només a l’èxit acadèmic o es faria més just per a tothom? L’occità seria una assignatura optativa a tot Catalunya? Els governants continuarien permetent la participació ciutadana? O continuarien fent la política de sempre i només permetrien la participació ciutadana quan els convingui? Esdevindríem un país més just? Com es pretén garantir la pau social, si la meitat dels catalans quedés fora d’aquest projecte? En obtenir la nacionalitat catalana, es podrà conservar l’espanyola? La gent que no vulgui perdre l’espanyola, serà estrangera a aquella Catalunya independent? Un cop assolida la independència, quin programa tindrien Convergència i ERC? Perquè sembla que no en tenen cap, i a més a més actuen com els ve de gust. I ho han fet sempre. Els va agradar molt això de la Puta i la Ramoneta, donant suport al PP o al PSOE quan convenia. Ningú mai no ens ha explicat tot això. El que sí que trobem és propaganda, d’una banda i d’altra. Però, a mi no em serveix el que diguin unes associacions obertament independentistes com l’ANC i el CCN, que ho pinten tot de color rosa. Que si Catalunya esdevindria el motor del sud d’Europa, que si Catalunya tindria 16 mil milions d’euros més cada any, que si amb això podríem baixar els impostos, baixar les taxes de les universitats, invertir en educació, salut, estat de benestar, infraestructures i investigació. Catalunya seria el paradís terrenal. Això fa pinta de campanya pre-Brèxit, i no m’interessa. I tampoc em serveixen els alarmistes com en Paco Marhuenda o l’Eduardo Inda, que no fan més que agreujar les coses. Només tenim un extrem o l’altre, uns que diuen que seria el paradís i altres que diuen que seria l’infern. Com a ciutadans apoderats i dignes, de debò ens cal això? Mereixem que ens ho expliquin tot sense embuts, que siguin clars.

Vull pensar que tot aquest procés no tingui només a veure amb l’economia o la identitat, puix que – des del meu punt de vista esquerrà – no seria pas desitjable. Potser m’equivoco. Vull pensar que les raons principals són la manca de democràcia a Espanya i l’anhel del poble català a participar activament en la política, cosa que trobem a faltar tots els qui vivim en democràcies occidentals. Que hi ha diferències entre Catalunya i la resta de l’estat? I tant! La realitat a Catalunya no és la mateixa que a Madrid o a Múrcia. Només cal fer un cop d’ull als resultats de les darreres eleccions estatals. És una vergonya. I a poc a poc me n’adono que realment hi ha dues Espanyes. Però també veig que cada cop hi ha més gent que vol un canvi. Digueu-me optimista o il·lús, però jo me’n refio molt, de Podemos i confluències; i ara encara més, veient com treballen als ajuntaments. Per primera vegada hi ha un partit a l’àmbit espanyol amb idees noves, amb noves maneres de fer política i amb la voluntat política de resoldre els problemes socials i territorials. Un partit que ha dit que no hi posaria traves, a la consulta; però que també ha dit que no vol que Catalunya s’independitzi. Penso que si mai hi ha hagut la possibilitat de resoldre els problemes, és amb ells (nota 2020: sí, digueu-me il·lús). Pensar que el PP i l’Espanya pepera rectifiquin i se’n treguin la bena dels ulls, em sembla massa il·lusori, un conte de fades. Però bé, ja vorem el que passarà. Jo continuo amb molts dubtes i no sé bé què pensar-ne, de tot el procés. Veig les manifestacions i em sento estrany, amb rebuig i admiració al mateix temps. Per una banda, veig persones que defensen una cosa que a mi no m’agrada. Per l’altra, però, veig persones il·lusionades lluitant per exercir els seus drets democràtics. No sé, és molt curiós. Ara bé, només espero que al cap i a la fi, tot vagi bé. Per a mi, això vol dir que acabem tenint una Espanya federal/confederal més justa i més democràtica, que respecti i assumeixi plenament la seva plurinacionalitat i el seu plurilingüisme. Algú mai s’ha imaginat que es pugui estudiar català, gallec o euskera a les escoles de Madrid, Burgos o Sevilla? Que fora de les nostres comunitats “estranyes” s’estudiïn les nostres llengües, cultures i respectives històries? Jo sí que m’ho he imaginat, i penso que en aquell moment, els problemes territorials deixarien d’existir, perquè la gent començaria a comprendre les realitats dels altres. N’estic segur.